Bèlgica, oficialment el Regne de Bèlgica, és una monarquia popular i una democràcia parlamentària i federal. Mentre el Rei és el cap de l'estat, el primer ministre és el cap de govern dins un sistema multi-partit. Actualment, ambdues posicions són ocupades pel monarca Felip de Bèlgica (des del 2013 per l'abdicació del seu pare Albert II) i el ministre Charles Michel (des de 2014), respectivament.
Pel que fa al Parlament, aquest és bicameral. Està format pel Senat i la Cambra de Representants. El Senat consta de 50 membres escollits pels parlaments de les comunitats i regions, a més de 10 senadors que són triats per cooptació. Abans del 2014, fins que no arribà la Sisena Reforma de l'Estat de Bèlgica, el Senat era seleccionat sense cap tipus de consens, els seus membres eren seleccionats directament. Afegir que aquesta democratització en la tria del Senat també va implicar una reducció en el número dels seus integrants. En els seus orígens eren tants membres com a la Cambra de Representats, vora els 180, en l'actualitat només són 60.
Ara, doncs, la importància del poder parlamentari recau sobre la Cambra de Representants. Es forma per 150 membres escollits a través d'un sistema de representació proporcional. És a dir, el percentatge de vots que reben els partits polítics determina el nombre de seients que els són assignats al Parlament. A més, degut a la complexitat cultural de l'Estat, existeix la necessitat d'un número equivalent de parlamentaris de parla alemanya i francesa.
De fet, la majoria de les institucions polítiques s'organitzen entorn a la necessitat de representar les diferents comunitats lingüístiques de Bèlgica. Concretament les comunitats flamenca, francesa, i germanòfona.
Dins d'aquestes comunitats, els partits més importants són: els liberals, els democristians, i els socialdemòcrates. Partits més joves són els verds (Ecolo i Groen), i a Flandes els partits nacionalistes d'ultradreta.
Una peculiaritat més sobre l'activitat democràtica de Bèlgica és l'obligatorietat del vot, el que garanteix una de les tasses de participació electoral més altes del món. (López Pintor, Rafael and Gratschew, Maria (2002). "Voter Turnout Rates from a Comparative Perspective" (PDF).IDEA. Retrieved 22 June 2011).
(http://www.idea.int/publications/vt/upload/Voter%20turnout.pdf)
Per últim, l'administració de l'Estat (des del 1993) es fonamenta en una federació basada en tres nivells: primer el govern federal, després les comunitats lingüístiques i tercer les tres regions (flamenca, valona i Brussel·les).
El govern federal és l'encarregat dels assumptes exteriors, la defensa, l'economia, els transports, l'energia, les telecomunicacions i les institucions de l'estat del benestar. El 90% del control dels impostos del país recau sobre el govern federal.
Els governs de les comunitats s'especifiquen en la promoció de la llengua a la qual pertanyen. S'encarreguen de la difusió cultural a través de l'educació a les escoles, les biblioteques, els teatres, etc.
Els governs regionals, els últims de la piràmide, gestionen assumptes relacionats amb les propietats.
Beix: Comunitat flamenca de parla neerlandès.
Rosa: Comunitat francesa de parla francés.
Groc i Vermell: Brussel·les, oficialment bilingüe
entre el neerlandès i l'alemany
Verd: Comunitat germanòfona de parla alemanya
Els Països Baixos són una monarquia constitucional amb sistema parlamentari. El monarca és Guillem Alexandre (des de 2013, quan va abdicar la seva mare Beatriu I) i el Primer Ministre
Mark Rutte (des de 2010).
El sistema parlamentari neerlandès es compon en els Estats Generals dels Països Baixos, dividit en dues cambres parlamentàries (és per tant bicameral). El Senat (Eerste Kamer) és la cambra alta i la Segona Cambra (Tweede Kamer) és la cambra baixa. El sistema és molt similar a l’espanyol, així com les competències d’ambdues institucions.
La Constitució dels Països Baixos té el seu origen l’any 1815 (al final de les guerres napoleòniques), quan s’introdueix la monarquia parlamentària (promoguda ja el 1798 en temps de la República Batava, l’estat satèl·lit francès). Però fins el 1848 no s’introdueix el sufragi censatari i el sistema parlamentari. El sufragi masculí arribarà el 1917 i l’universal només dos anys més tard, el 1919. La constitució va ser modernitzada el 1983, amb el nomenament d’Amsterdam com a capital de l’Estat.
El sistema de partits polítics presenta dues formacions majoritàries: el Partit Popular (1948, conservador) i el Partit del Treball (1946, socialdemòcrata). També hi trobem: Partit per la Llibertat (dreta populista), Partit Socialista (socialdemòcrata), Crida Demòcrata Cristiana, Demòcrates 66 (centreesquerra).
Pel que fa l’organització territorial, els Països Baixos es divideixen en dotze províncies, que són (en ordre de població descendent): Holanda Meridional, Holanda Septentrional, Brabant Septentrional, Gelderland, Utrecht, Overijssel, Limburg, Frísia, Groningen, Drenthe, Flevoland i Zelanda. Cada província està governada per un comissionat o governador designat pel rei i per una cambra representativa.
Podem comparar aquesta divisió administrativa amb les Set Províncies Unides que es van independitzar el segle XVII (Holanda, Zelanda, Gelderland, Utrecht, Frísia, Groningen i Overijssel), i veiem que no hi ha grans diferències amb les províncies actuals. Els canvis serien l’aparició de Drenthe a Overijssel, la de Flevoland al llac de Markermeer, la partició en dos d’Holanda, i la incorporació de les províncies de Brabant Septentrional i Limburg, enguany disputades.
La següent divisió important són els municipis (gemeente). Hi ha 415 municipis, amb un consell municipal i un burgemeester (‘burgmestre’) nomenat pel rei que compleix les funcions d’alcalde. L’origen d’aquesta divisió té lloc en temps de Napoleó (inicis del segle XIX). Tot i així, els Països Baixos compten amb una gran tradició municipalista: els gremis holandesos van tenir un gran poder de decisió durant l’etapa republicana (1581-1795), gràcies al lliure mercat, que atorgava molta autonomia als agents locals.
Cal remarcar l’existència d’una altra divisió, els waterschappen (traduïble com a consells d’administració de l’aigua) que s’encarreguen de gestionar els dics, els canals, els nivells d’aigua, la qualitat d’aquesta i el tractament d’aigües residuals. N’hi ha 23 (s’han reduït el 2016), en general 2 per província.
Per últim, els Països Baixos tenen possessions al Carib com a herència del passat imperial, organitzades actualment com a municipalitats especials: Bonaire, Sant Eustaqui i Saba. Aquestes illes conformen actualment les Antilles Neerlandeses, agrupació de la qual han obtingut certa autonomia Aruba, Curaçao i Sant Martí.
El Gran Ducat de Luxemburg (és l’únic Grand-Duché del món) i es constitueix per una democràcia representativa en la forma d’una monarquia constitucional. El cap de l’Estat és el Gran Duc Henri i el primer minister, Xavier Bettel. Existeixen diferents cambres, com a totes les democràcies del món. En primer lloc, la cambra dels Diputats, que juntament amb el govern i el Consell d’Estat tenen el poder legislatiu. El Gran Duc amb el govern i els seus assistents conforma el poder executiu. Finalment, les Corts i els tribunals fan complir el poder judicial, tot emparant-se en la Constitució. Hi ha tres partits polítics principals (Parti chrétien-social, Parti ouvrier socialiste i Parti démocratique). Cada cinc any es produeixen eleccions legislatives que acostumen a acabar amb coalicions governamentals.
Luxemburg és Estat independent i sobirà des de 1839 (precisament independitzat del soci neerlandès) i la primera Constitució es redactà dos anys més tard. Actualment, la vigent és la de 1868.
El cas luxemburguès és curiós perquè no és prou petit per a ser un microestat però tampoc és un gran Estat amb una gran població i superfície com els països circumdants (o els mateixos aliats del Benelux). Tot i això, la seva economia a nivell europeu i mundial el desmarquen com a país a tenir en compte en el panorma geopolític.
A nivell administratiu i de divisió territorial, Luxemburg està partit en tres grans districtes (Diekrich, Grevenmacher i Luxembourg). Aquests es divideixen en 12 cantons, on hi trobem 105 communes o municipis en total. La vil·la de Luxemburg és la capital del Gran Duc i seu del govern. Finalment, consta de 4 circumscripcions electorals, basades en els 4 punts cardinals, purament geogràfics.
Els tres districtes en què es divideix el país
Les quatre circumscripcions de l'Estat amb les principals ciutats assenyalades
Font: Le GOVERNEMENT du GRAND-DUCHÉ de LUXEMBOURG: Le portail officiel du Grand-Duché de Luxembourg: “Système politique” i “Territoire”
El nom de la regió que tractem prové de les primeres síl·labes dels tres països que la conformen, tot formant un acrònim: BE-NE-LUX. Cal fer algun apunt en concret sobre la totalitat del territori, tot i que serà més a nivell polític i econòmic, que de divisió territorial en sí.
La Unió del Benelux i els estats que la conformen tenen unes economies fortes –com ja hem vist-. Tot i això, en molts casos són interdependents: això es pot veure reflectit en les balances comercials, ja que figuren en les llistes de millor comerç entre sí. Hi hauria tres punts a remarcar per a explicar en part aquest èxit: emprenedoria, lleialtat i bona protecció dels consumidors. Eventualment, es produiran contactes i cooperacions concretes amb les autoritats responsables de la protecció d’aquests consumidors.
Evidentment, com a potència econòmica, el Benelux també influeix en a la Unió Europea. Per exemple, a l’article número 350 del Tractat sobre el funcionament de la Unió Europea[1], dóna molta llibertat al Benelux per tenir un paper precursor a Europa.
Font: BENELUX: “Économie et connaissances”
A nivell institucional, el Benelux compta amb òrgans representatius per a tota la Unió. Hi ha cinc institucions principals: Conseil interparlementaire consultatif de Benelux, Comité de Ministres, Conseil Benelux, Secrétariat Général du Benelux et Cour de Justice. Pel que fa al primer, aquest parlament es constitueix per 49 diputats procedents de les 3 cambres homònimes.
Font: BENELUX: “A propos du Benelux-Institutions”
[1] “Las disposiciones de los Tratados no obstarán a la existencia y perfeccionamiento de las uniones regionales entre Bélgica y Luxemburgo, así como entre Bélgica, Luxemburgo y los Países Bajos, en la medida en que los objetivos de dichas uniones regionales no sean alcanzados mediante la aplicación de los Tratados.” (article 350)
EUR-LEX, Acces to European Law: Versión consolidada del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea (2012)
http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/?uri=celex:12012E/TXT
DADES
Com a exemple de l'atractiu empresarial a nivell internacional, hem trobat aquest enllaç d'unes "Jornades professionals", que serveixen per conèixer com es troba el mercat musical de la zona del Benelux per a empresaris catalans: directors, organitzadors de sales de concert, etc. A més, ens ha semblat interessant ja que se centra en estratègies professionals de tipus cultural, el sector més afí a nosaltres. Aquests tipus de trobades i conferències es troben organitzades sota el marc del Servei de Desenvolupament Empresarial i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
DADES
Població
|
PIB Total
|
PIBcàpita
|
HDI
|
Imp*
|
Exp*
| |
Bèlgica
|
11.190.845
|
400.643
|
32.500
|
0.890
|
7%
|
6,1%
|
P. Baixos
|
16.971.452
|
662.770
|
35.900
|
0.922
|
14%
|
7,2%
|
Luxemburg
|
562.958
|
48.898
|
73.000
|
0.892
|
0,2%
|
1%
|
Benelux
|
28.725.255
|
1.112.311
|
38.722
|
0.901
|
21,2%
|
14,3%
|
UE
|
508.200.000
|
13.958.352
|
27.400
|
-
|
-
|
-
|
*Indica el percentatge d’importacions i exportacions d’aquests països en relació al total de la UE.
La població del Benelux suposa al voltant del 5,5% de la població de la UE, i el fet de ser un territori relativament petit (76.657km2) el converteix en un dels grans nuclis europeus en quant a densitat de població.
El PIB del Benelux representa el 7% de la riquesa de la UE. Amb significativament menys habitants que els països més grans de la UE, el Benelux supera Espanya (1.041.160) i es situaria virtualment com el quart “país” amb més PIB de la UE, i per tant en una regió substancialment més rica en quant a PIB per càpita que la mitjana europea. Els tres estats superen el Ratio 100 de la mitjana de la UE (27.400), degut, com s’ha dit, a la gran quantitat de PIB en relació a la poca població. Luxemburg és el país amb major PIB per càpita dels 28 estats membres de la Unió, i Països Baixos el tercer. Luxemburg té un ratio del 266%, Països Baixos del 131% i Bèlgica del 119%. A nivell mundial, Luxemburg destaca en segona posició només darrere de Qatar amb un PIB per càpita molt elevat, segons una estimació del 2014, procedent de la base estadística de la CIA.
Si mirem les dades de l’HDI (o IDH, índex de desenvolupament humà), els Països Baixos són el cinquè país del ranking a nivell mundial elaborat per les Nacions Unides al 2015, el quart país europeu (per darrere de Noruega, Suïssa i Dinamarca) i el segon de la UE. Luxemburg i Bèlgica es troben a setena i vuitena posició entre els estats membres de la UE. A nivell econòmic, el gruix de la balança comercial recau en les importacions.
No hem de passar per alt que el Benelux va servir com a camp de proves per a la creació de la CEE el 1957, i que aquest és el punt més remarcable de la seva relació amb la resta de la Unió. S’entén per tant que aquesta cooperació econòmica pionera, basada en la favorable relació entre habitants i riquesa per distribuïr, sigui el model ideal aplicat durant la segona meitat del segle XX en un territori més divers i complexe com és la resta d’Europa.
Fonts:
Eurostat, base de dades de la UE. Totes dades de 2014.
UNDP, Human Development Report 2015.
Altres fonts consultades:
The World Factbook, base estadística de la CIA. Dades de 2014.
FMI, base de dades, estimacions per a 2015.
Hola! Me gusta mucho como habéis organizado la información, teneis unas entradas muy completas!
ResponderEliminar