Població
El regne de Bèlgica té uns 10.500.000 d'habitants, el que li dóna una densitat demogràfica molt alta, 344 h / km². L'àrea de major població és les megalòpolis de Brussel·les, Gant i Lovaina, coneguda com «el diamant flamenc». Altres regions urbanes importants són: Lieja, Charleroi, Bruges, Namur, Mons, Courtrai i Hasselt. La regió de les Ardenes és la menys poblada del país. En general Flandes té, si fa no fa, el doble de població que Valònia.
La població belga està envellida, com correspon a un país desenvolupat que ha acabat la transició demogràfica i encara són vives les últimes generacions d'aquest període. Són menors de 15 anys el 16% de la població, entre 15 i 65 anys hi ha un 66% i més de 65 al 18%. El creixement de la població és molt baix, sobre el 0,1% anual, molt lluny de les taxes de reemplaçament, i això malgrat un saldo migratori del 1,2 %. La taxa de natalitat és molt baixa, al voltant del 10,2 %, el que dóna una fertilitat al voltant de 1,6 fills per dona. La taxa de mortalitat és molt baixa (10 %), i més baixa encara la taxa de mortalitat infantil (4,5 %), com correspon a un país en què la cobertura sanitària de qualitat arriba a tota la població. Amb aquestes dades l'esperança de vida al naixement se situa al voltant dels 79 anys.
Afegir que la població belga és urbana per sobre del 97%. Ara, no hi ha grans ciutats, sinó multitud de ciutats petites d'entre 10.000 i 50.000 habitants. De fet, no existeixen poblacions menors i només Brussel·les supera el milió d'habitants. Pel que fa a les principals ciutats, aquestes són:
* Brussel·les, 1.039.942 h, província de Brussel·les, conurbació de Brussel·les
* Anvers, 468.954 h, província d'Anvers, conurbació de Anvers
* Gant, 236.838 h, província de Flandes Oriental
* Charleroi, 200.796 h, província d'Hainaut
* Suro, 189.220 h, província de Suro
* Bruges, 116.934 h, província de Flades Occidental
* Namur, 107.915 h, província de Namur, conurbació de Namen
Sobre la immigració, cal dir que Bèlgica és un país que acull immigrants des de la fi de la segona guerra mundial. En les dècades de 1950 i 1960 predominaven els italians, portuguesos i espanyols, però després de la crisi de 1973 aquest flux s'atura i comença la immigració de turcs i magribins. En l'actualitat també hi ha un important contingent d'immigrants hispanoamericans, especialment d'Equador. També hi ha un petit nombre d'immigrants que prové de les antigues colònies belgues.
Per últim, Bèlgica té tres llengües oficials:
- El flamenc, que el parla el 70% de la població, un 20% d'ells valons.
- El francès, que el parla el 41% de la població, la majoria d'ells a Valònia, tot i que el 70% de la població el coneix, inclòs el 60% dels flamencs.
- L'alemany, que el parla només l'1% de la població.
Els Països Baixos tenen un total de 16.971.452 habitants i una densitat de població molt elevada, la major d’entre els països que no són microestats europeus, amb 409 h/km2 (27è al món). De totes maneres, la població es distribueix de manera desigual al territori neerlandès. Les províncies d’Holanda septentrional i Holanda meridional, situades a la costa est del país, i la regió d’Utrecht, al centre, tenen molta més població i densitat de població que les províncies del nord o Zelanda, formada per illes i penínsules disperses. Així, veiem la diferència entre els 1200 h/km2 a Holanda meridional i els 190 h/km2 a Groningen. És a l’anomenada aglomeració del Randstad (Ciutat de la Vora), on trobem les principals ciutats, tot i que no formen tampoc grans àrees metropolitanes com pot passar a altres indrets europeus. Hi destaquen Amsterdam, Rotterdam i la Haia, que no superen el milió d’habitants a nivell municipal i es situen per sota dels dos milions a nivell d’àrea metropolitana. La població neerlandesa és majoritàriament urbana: un 90,5% dels habitants viuen en ciutats. La migració interior i la industrialització han reforçat durant l’últim segle aquestes regions més urbanes i més poblades: entre 1879 i 2002, Groningen creix de 253.000 a 570.00 habitants, mentre Holanda meridional ho fa dels 804.000 als 3.424.000.
Pel que fa als grups ètnics, el 95% dels habitants són neerlandesos o frisis, el 2,5% europeus, un 0,5% turcs, un 0,3% marroquins i un 0,2% xinesos. La llengua nacional és el neerlandès, i també estan oficialment reconegudes com a llengües regionals el frisó occidental, l’anglès i el papiament (aquestes dues últimes a les colònies del Carib). La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries reconeix també com a llengües el limburguès i el baix saxó neerlandès. En qüestions de religió, destaca la divisió entre el sud catòlic i el nord protestant. Segons dades del 2012, el 43,22% dels habitants són cristians, on hi destaquen un 23,3% de catòlics i un 10,2% de membres de la Església Protestant dels Països Baixos (PKN). Prop d’un 25% es declaren ateus i un 31% agnòstics. La religió als Països Baixos té un fort component personal i no és costum viure-la en públic.
La política territorial ha estat sempre als Països Baixos un dels pilars de la gestió de l’Estat. La gran densitat de població i la xarxa urbana ha fet necessària la construcció de pòlders, territoris guanyats al mar i utilitzats com a terra de conreu o de pastura, per tal de mantenir uns alts percentatges de producció agrícola. Un exemple d’aquest tipus de territori es Flevoland, província construïda entre 1927 i 1968 que, malgrat ser eminentment agrícola, s’espera que faci possible també l’expansió urbana de la conurbació del Randstad.
Als Països Baixos tenen lloc diversos projectes de desenvolupament territorial impulsats pel programa Interreg IVC. Alguns exemples són: el projecte Aqua-add, encarregat de gestionar l’aigua a la ciutat d’Eindhoven; GreenInfraNet, per preservar el patrimoni natural i la biodiversitat a Flevoland; SufalNet4EU, de gestió de residus a Brabant del Nord; i 4 POWER, projecte destinat a l’energia i transport sostenibles a Groningen. També cal remarcar els projectes de l’euroregió Rhein-Waal (que ha fet possible la creació d’una universitat de Ciències Aplicades), que es troba entre Països Baixos (Arnhem, Brabant...) i Alemanya (vall del Rin).
La taxa de natalitat als Països Baixos és de 10,83 naixements per cada 1.000 habitants i la de mortalitat de 8,66 defuncions per cada 1.000. La taxa de creixement vegetatiu és de 2,2% i la de creixement total és del 0,41%. La mitjana d’esperança de vida és de 79,11 anys pels homes i 83,47 en el cas de les dones. La taxa de fertilitat és de 1,78 nens nascuts per dona. Aquestes dades, pròpies dels països més desenvolupats del món, generen una població envellida on el 40% dels habitants té entre 25 i 54 anys, amb les franges entre els 40 i els 59 com les més poblades. La població entre 65 i 69 anys, per exemple, és major a les franges que van dels 14 als 19 anys. Com a societat desenvolupada, la mitjana d’edat del primer part en les dones és de 29,4 anys i la mortalitat infantil és de 3,62 morts per 1.000.
Si analitzem l’evolució d’aquestes dades, comprovem que el segle XX ha accelerat el gran canvi cap a les tendències que avui s’observen. El creixement vegetatiu presenta un accentuat descens durant el segle, amb l’excepció dels anys posteriors a la II Guerra Mundial, on el nombre de naixements es va disparar en relació a les morts (passem del 7,4 de 1945 al 21,7 de 1946). És a partir dels anys 70 quan el creixement vegetatiu baixa dels 10 punts i progressivament arriba als 2,2 actuals. Això és degut a que les defuncions es mantenen (8,5 l’any 1946 i 8,2 el 2014) i els naixements pateixen un descens destacable: de 30,2 l’any 1946 als 10,83 actuals. Aquesta dada es dona per la incorporació de la dona holandesa al mercat de treball i la conscienciació a nivell social del seu poder de planificació familiar. La taxa de fertilitat, per exemple, ha passat d’un 4,45 (1900) a 3,00 (1929), 2,51 (1939), 1,90 (1973) i 1,47 (1983, la mínima). L’excepció tornen a ser els anys posteriors a la II Guerra Mundial (on s’arriba pràcticament als 4 fills), però també cal destacar l’estancament al voltant dels 1,7 que la taxa de fertilitat ha experimentat durant les últimes tres dècades. L’esperança de vida ha crescut aproximadament 10 anys tant en homes com en dones des de 1950.
Les dades en referència al model sanitari indiquen la presència d’un model prototípic a occident. El 69% de les dones entre 18 i 45 anys utilitza mètodes anticonceptius, la despesa en sanitat suposà el 2013 el 12,9% del PIB i la densitat de llits als hospitals és de 4,7 per cada 1.000 habitants.
Els models de benestar social holandesos es troben entre els millors valorats del món, que combina des de 2006 (i amb el suport de partits tant d’esquerra com de dreta) el finançament públic amb la prestació de serveis privats. El sistema sanitari no depèn directament del govern, sinó que són empreses privades les que ofereixen aquests serveis. No obstant, l’Estat controla l’accessibilitat i la qualitat d’aquestes prestacions, i fa que els serveis bàsics dels segurs tinguin una àmplia oferta. Els neerlandesos estan obligats a pagar un segur mèdic que ronda els 100€ mensuals (els nens s’inclouen al preu dels pares), però al voltant del 70% rep subvencions públiques en funció dels seus ingressos. Aquest sistema es força costós per l’Estat (es calcula que l’any 2010 el cost per habitant era d’uns 3.890€), però és un dels pilars d’una economia solvent com hem vist prèviament (el 12,9% de la despesa va destinada a la sanitat).
Pel que fa a les migracions, els neerlandesos han format part històricament dels majors fluxos migratoris europeus, tant a dins d’Europa com a tot el món. També han sigut els Països Baixos una terra d’arribada d’immigrants, ja sigui europeus o en major part provinents de les antigues colònies. L’any 2013, hi havia als Països Baixos 195.100 persones nascudes a Turquia, un 10% del total dels immigrants. En segon lloc trobem Surinam (antiga colònia) amb un 9,3% i 182.600 persones. En total 1,8 milions de residents han nascut fora, el que suposa un 11% de la població.
Podem parlar de cinc onades d’immigració internacional. La primera té lloc al final de la II Guerra Mundial, i la protagonitzen indonesis d’ascendència mixta, amb passaport neerlandès, com a conseqüència de la independència del país. A les dècades de 1960 i 1970 els forasters provenen sobre tot del sud d’Europa (Itàlia, Espanya i Portugal) i també de Turquia i el Marroc. Entre els anys 70 i 80, hi arriben molts immigrants procedents de Surinam, independent el 1975 i de les Antilles Neerlandeses. Aquests nouvinguts gaudien de passaport holandès i ha conformat una de les minories més representatives del mosaic cultural dels Països Baixos. Als anys 90 hi destaca la onada d’immigrants en busca d’asil, procedents de llocs tan dispars com Iraq o Xile. A partir dels anys 2000 cal destacar la onada d’immigrants procedents de l’est d’Europa.
D’entre totes les minories, la surinamesa i antillana ha destacat per la seva barreja amb la població autòctona i ha participat (gràcies al passaport holandès del que gaudien) d’un cert protagonisme en l’esfera pública. Com a tall d’exemple podem citar la selecció de futbol dels Països Baixos, de la qual han format part jugadors nascuts a Surinam, com Edgar Davids i Clarence Seedorf, i d’ascendència surinamesa com Frank Rijkaard i Ruud Gullit. El fet que entre els surinamesos estigui acceptat tenir amants va fer que molts homes immigrants que arribaren als Països Baixos tinguessin fills amb dones neerlandeses, anomenades buitenvrouw (esposes externes). Aquest tipus d’unió mixta, que es dóna en menor nombre a l’inversa i s’exemplifica en la figura de Gullit, representa la múltiple procedència, no ja dels immigrants, sinó d’aquells que sempre s’han considerat holandesos.
Però els neerlandesos han sigut també un poble emigrant, degut als nombrosos conflictes bèl·lics europeus, el colonialisme i a la superpoblació que encara avui experimenta. Trobem població neerlandesa d’origen colonial al Carib i Surinam, al Brasil (Recife), a la zona nord-est dels Estats Units (Nova York es va fundar com a ‘Nova Amsterdam’), a Sud-àfrica, al sud de la Índia, Taiwan i a Indonèsia i Malàisia. Als anys 1950, 560.000 persones van emigrar a els Estats Units, Sud-àfrica, Canada i Nova Zelanda, fugint d’un país en runes.
Exemple de l'arquitectura Cape-Dutch a Stellenbosch, Sud-àfrica, on es manté l’estil tradicional neerlandés portat allà pels posteriorment anomenats ‘afrikaners’.
Pel que fa a les polítiques d’integració, els Països Baixos tenen un dels sistemes més exigents. Seguint la Llei d’Integració (Wet inburgering), els immigrants que no provenen de països de la UE o de la seva àrea econòmica han d’aprendre neerlandès i aprovar un examen de coneixement del país tres anys després d’arribar. Quan els nouvinguts són refugiats, aquests han de lliurar el 75% del seu salari per cobrir els costos de vida als centres de sol·licitants d’asil, així com declarar els estalvis i els objectes de valor que poden permetre la reducció de costos. Es calcula que en els últims quatre anys els refugiats han pagat uns 700.000€, la qual cosa ha generat protestes. Actualment hi ha 47.500 refugiats als Països Baixos, el doble del nombre que hi havia a finals de 2014.
Pel que fa a Luxemburg, segons el portal oficial del Gran Ducat (www.luxembourg.lu), aquest petit Estat té una població de 563.000 habitants (aproximadament la mateixa que la ciutat andalusa de Málaga). Tanmateix, gairebé la meitat no té passaport luxemburguès (tot ciutadà que hi resideix té dret a aquest document). Fins i tot, a la capital, més d’un 68% no en posseix. És una dada força significativa del petit país que estem descrivint i que forma part inseparable del Benelux. Això es deu, per tant, a una forta immigració, donada principalment per una economia estable i pròspera, com detallarem més endavant a l’apartat de “Migracions” i “Multiculturalitat”. La majoria d’aquests nouvinguts provenen de països de la Unió Europea. Com a altres països industrialitzats, cal fer front a l’envelliment de la població. Així mateix, l’edat mitjana augmenta constantment. L’evolució és similar a altres països veïns: els joves emigren a altres països per raons acadèmiques o laborals, la religió juga actualment un paper menys rellevant en la societat i, finalment, els nous modus de vida familiar s’adapten.
A nivell històric, a partir de la Revolució Industrial, cap al 1870, el petit país va patir un gran creixement demogràfic que no ha cessat. Per fer-nos una idea, la població total al 1900 era d’uns 200.000 habitants: recordem que ara està en 563.000. La història es divideix en períodes ben diferenciats, de crescudes i baixades: del 1980 al 2010, hi va haver un augment en 147.000 persones aproximadament. Tot això és excepcional i principalment es deu al procés migratori. Pel que fa als autòctons, la taxa de natalitat està estancada.
En un estudi del 2011, co-dirigit per l’STATEC (Servei d’Estadística del Govern Luxemburguès) i la Universitat de Luxemburg, va publicar els resultats d’aquest, en el titulat “Recensement de la population de 2011 sur l’arrière-plan migratoire de la population du Gran Ducat de Luxembourg”. (http://www.statistiques.public.lu/fr/actualites/population/population/2013/04/20130409/index.html) Bàsicament ens dóna informació de les dades migratòries i adjunta un complet Excel amb dades i gràfics molt ben detallats. Aquest anomenat “arrière-plan” en francès és com un background per saber quin origen tenen els pares dels ja ciutadans nascuts a Luxemburg. El 61,2 % en té un, directa o indirectament per part dels seus progenitors: es basa en la nacionalitat i el lloc de naixement. Per contra, només 38,8% dels ciutadans no en tenen. Una diferència abismal. Els estrangers amb pares nascuts a fora ocupen un 32% de la població. La meitat d’aquesta població són d’origen portuguès.
En aquesta taula elaborada per l’STATEC l’any passat, se’ns mostra l’evolució des de 1991 i els llocs de procedència dels immigrants.
Tot i la importància cabdal que té ara, no sempre a la història ha estat així: abans de l’arribada de la siderúrgia a mitjans del segle XIX, era un país més pobre i rural. De fet, l’emigració era molt més destacada i els luxemburguesos buscaven fora una vida millor, per exemple a països d’ultramar com els EUA, Brasil, Argentina, etc.
Per altra banda, la immigració des del XX no ha cessat de créixer. En 100 anys, la població total gairebé s’ha doblat, principalment la causa és el desenvolupament econòmic i del sector secundari (italians i portuguesos) i terciari (França, Bèlgica i UK).
Un gràfic de barres elabora en tant per cent per l’STATEC on se’ns diu el lloc de procedència, amb Portugal al capdamunt
Per acabar aquest resum sobre Luxemburg parlarem sobre la societat multicultural. Una altra dada incomparable és que conviuen 170 nacionalitats diferents i la majoria no són luxemburguesos de naixement. Per tot això, el sistema lingüístic del país és molt important. De fet, hi ha 3 llengües oficials simultànies (luxemburguès, francès i alemany). A més, la situació geogràfica estratègica només a menys de mitja hora de França, Bèlgica i Alemanya, el converteix en un lloc de pas. És definitivament una terra de trobada i intercanvi. Finalment, uns 10.000 funcionaris internacionals hi treballen per a les institucions de la UE.
Podem dir que els tres estats que formen la Unió del Benelux compleixen les característiques pròpies dels països desenvolupats d’Occident, amb una població envellida com a causa de l’allargament de la vida (gràcies a una sanitat de qualitat), el nou rol social de la dona que posposa la maternitat i una planificació familiar pròpia del marc urbà. Això fa que el creixement vegetatiu a les zones més poblades (sobretot a regions de Bèlgica i els Països Baixos) sigui mínim.
L’elevada densitat del Benelux contrasta (com veiem al mapa), amb les zones de l’interior de països més grans com França o Alemanya. Malgrat això, la distribució és desigual, i es concentra a aglomeracions urbanes com el Randstad (Amsterdam, La Haia, Rotterdam, Utrecht) als Països Baixos i al nord i centre de Bèlgica (Brussel·les, Anvers i la regió de Flandes). No trobem tampoc grans ciutats urbanes comparables a les capitals europees. Només les conurbacions d’Amsterdam, Brussel·les, Rotterdam i La Haia superen el milió d’habitants, i les altres ciutats importants tenen al voltant dels habitants de Luxemburg (seria el cas d’Anvers o Utrecht). Es tracta però d’una regió pròspera econòmicament, ja que forma part de l’anomenada ‘European Blue Banana’, l’eix que connecta el nord d’Itàlia, Suïssa, la frontera franco-alemanya i el sud d’Anglaterra, formant la zona més poblada i industrialitzada d’Europa.
El Benelux és un enclavament tant econòmic com demogràfic, ja que rep influències de l’àmbit francès, el germànic i l’anglès. Aquesta multiculturalitat la veiem en la varietat religiosa (catòlics, protestants i creixents comunitats musulmanes) i lingüística (es parlen fins a 9 idiomes diferents entre els tres països). Aquesta diversitat és fruit de les onades migratòries que una regió tan cèntrica ha experimentat. A les emigracions belgues i neerlandeses cap a les colònies (que al segle XX han protagonitzat un retorn a la metròpoli de comunitats mixtes), hem de sumar els moviments de població durant les guerres mundials i la vinguda d’exiliats (la majoria procedents del sud d’Europa: Portugal, Espanya i Itàlia). També hi ha una remarcada presència de turcs i magrebins com a resultats de les migracions recents.
Els tres països del Benelux tenen polítiques d’integració força exigents, i la postura davant la crisi de refugiats actual es ambigua. Per una banda proliferen missatges en favor d’acollir i distribuir els refugiats entre els països membres de la UE (aquest és el discurs oficial del luxemburgués Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea), però les tradicionals exigències a nivell intern i l’enfocament purament econòmic fan créixer les crítiques d’aquells que veuen les mesures com a insuficients.
