Història
 |
Guillem I d'Orange, líder de la noblesa
protestant contra l'Imperi. |
L’origen de la regió com a unitat política es remunta als segles XVI i XVII, quan les Disset Províncies (que compartien un passat sota domini del Ducat de Borgonya) van emprendre una contesa contra el sobirà de l’Imperi espanyol, l’emperador Felip II, el 1568. Comença llavors la Guerra dels Vuitanta Anys o Guerra de Flandes, un conflicte intermitent que formarà part, en la seva última fase, de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Les aspiracions de la regió eren de caire econòmic i polític (es tractava d’una societat mercantil, amb una forta presència de burgesia urbana) i també religiós (el protestantisme, sobretot el calvinisme, va suposar el sorgiment d’una identitat religiosa diferenciada a la catòlica). En lloc de l’autoritat imperial, les diverses províncies van jurar fidelitat al príncep Guillem I d’Orange.
El conflicte va culminar amb la Pau de Westfàlia (1648) i el reconeixement per part de l’Imperi espanyol de la independència de les Set Províncies Unides (en forma de república fins el 1795), situades al nord de la regió, que amb el pas dels segles van esdevenir els actuals Països Baixos. En canvi al sud, a l’actual Bèlgica, la persecució i repressió tant política com religiosa va possibilitar que romangués de la fidelitat vers la corona, i el sorgiment dels Països Baixos espanyols o del sud (també anomenats de forma simplificada ‘Flandes’).
Durant el segle XVIII l’Imperi holandés jugará un paper important en el procés colonitzador europeu, clau per entendre el progrés econòmic de la regió, i esdevnidrà un verdader imperi marítim, una talassocràcia (domina zones tan distants com Indonèsia o les Antilles). Al segle XIX, posteriorment a les guerres napoleòniques, els tres estats de la regió viuen un altre moment d’unitat política independent sota el Regne Unit dels Països Baixos (1815-1830). D’aquest n’obté la independència Bèlgica (com a regne) l’any 1830, mentre que Luxemburg, que hi formava part a través d’aliances de llinatges, esdevé independent el 1890. És remarcable també el control de Bèlgica sobre el Congo entre 1908 i 1960, que converteix el Benelux en una autèntica metròpoli.
Tot i que la indentitat històrica de la regió prové de l’època moderna, el Benelux que coneixem avui, que garanteix una cooperació política i econòmica entre el tres països, es remet al segle XX. Després de la independència de Bèlgica i Luxemburg dels Països Baixos el 1830 i el 1890 respectivament, el dos nous estats van signar un acord d'unió econòmica quedant els Països Baixos al marge. L'acord assegurava un comerç sense aranzels, i el canvi entre les monedes havia de ser fixe.
Fins el 1944, durant la Segona Guerra Mundial, els Països Baixos no es van incorporar a l'acord econòmic. El nou pacte es va signar el 4 de setembre a Londres perquè el govern de cada estat havia estat exiliat a Anglaterra durant la invasió Nazi. Els tres països establien un àrea de lliure comerç on els aranzels interns desapareixien i a la vegada s'implantaven unes tasses comunes per a les mercaderies d'altres països. Es permetia, a més, la lliure circulació de persones, béns i materials.
Malgrat això, el tractat signat el 4 de setembre del 1944 no seria efectiu fins el 17 de març de 1948, acabada la guerra i amb un interval de temps suficient per a la recuperació econòmica individual de cada país.
Cal destacar que, aquest esperit de llibertats i unió del Benelux va influir més tard en la creació de la Comunitat Econòmica Europea, l’any 1957, de la que Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg hi formarien part des dels seus inicis. Per formalitzar i consolidar, però, l'estatus econòmic del Benelux dins la nova Comunitat -on també hi participaven França, Alemanya Occidental i Itàlia- els tres països integrants van signar el Tractat d'Unió Econòmica de La Haia.
Context geogràfic
La regió del Benelux té una extensió de 74.657 km2 i una població de 28.536.867 habitants, el que suposa una de les densitats més elevades d’Europa, amb 380 hab/km2 (dades de 2013).
El Benelux fa frontera amb Alemanya a l’est, amb França al sud i sud-oest i amb el Mar del Nord al nord i l’oest. Bèlgica i els Països Baixos posseeixen entre els dos 517 km de costa (451 d’ells als Països Baixos), banyats pel Mar del Nord. El mar forma uns accidents geogràfics molt peculiars. Luxemburg és el petit Ducat que no queda banyat per la costa.
 |
| Mapa imaginari de les zones amb una altura inferior al mar |
Pel que fa a l’orografia de cada país, citarem els elements més destacats de cada un dels països i en què s’assemblen o es diferencien. Als Països Baixos, com el seu nom indica (també en la seva llengua original), una bona part del seu territori es troba sota el nivell del mar i més de 18% de la seva superfície es compon d’aigua. La gran infraestructura de protecció de l’estat està composta pels dics de contenció i altres estructures defensives. La importància de l’aigua no només es relaciona amb el mar, sinó amb la presència de rius. El Rin desemboca a Rotterdam, una de les ciutats més destacades del país i que gràcies a l’acabament del riu mencionat, s’ha convertit en el port comercial amb un major moviment de tot Europa. Els dos rius més importants creen una barrera de caire natural i divideixen el país en dues parts: la del Rin amb l’afluent més gran, el Waal, i per altra banda, el Mosa.
Diferents regions divideixen Bèlgica: en una d’elles s’hi troba el massís de les Ardenes i a la zona més septentrional forma part de la gran planúria de l’Europa del Nord. A més, aquesta no està separada dels Països Baixos. D’aquesta manera observem que a nivell geogràfic també els estats tenen molt a veure i té sentit que siguin part d’una regió concreta. A Bèlgica es poden distingir tres conques hidrogràfiques: la del Mosa, amb l’afluent més destacat que és el Sambre i que ocupa el 34% de tot el territori belga. Després la conca de l’Escalda i per finalitzar, el Ijzer que desemboca al Mar del Nord. A més a més, Bèlgica és un país amb rius i canals navegables, fet que ajuda al comerç interior.
Per acabar amb la geografia física dels tres països, trobem Luxemburg. Té un relleu relativament muntanyós i el petit país es divideix en dues grans regions naturals. A la zona nord, com a Bèlgica, s’hi situa el massís de les Ardenes, on hi travessen valls i rius. Són muntanyes baixes, la més alta arriba als 560 metres d’altitud, formant així el punt màxim de tota la regió del Benelux.
Per altra banda, la regió centromeridional, l’anomenada ‘Gutland’ (bona terra), hi ha amples valls i el conreu és dens. En aquesta zona se situa Luxemburg capital i la seva àrea i voltants són de caire boscós. Finalment, la frontera natural que es forma amb Alemanya està constituïda per tres rius: el Moselle, el Sauer i el Our.
