martes, 15 de marzo de 2016

Treballs monogràfics individuals


Aquí trobareu els enllaços als treballs individuals sobre cadascun dels països del Benelux:


Luxemburg, per Anna Molins


Bèlgica, per Carlos López


Països Baixos, per Àlex Gutiérrez




domingo, 13 de marzo de 2016

Gestió cultural al Benelux: museus, memòria i llengua

1. La cultura al Benelux: museus, dades i inversions.

Un museu és, segons la seva funció primordial, un dipòsit il·lustrat de la memòria. Però la motivació per al seu finançament recau sempre en l’important paper de conscienciació cultural i en la voluntat de les institucions per fer arribar un missatge concret. No oblidem, a més, que un museu participa en incrementar “la riquesa d’un país gràcies al valor econòmic de la cultura” (Patrimonio, Cultura y Derecho, 2015). És a partir d’aquesta concepció dels museus que analitzarem la gestió cultural (tan museística com d’altres infraestructures alternatives, com les vies verdes) que té lloc al Benelux.

Si analitzem el volum de visites dels principals museus del Benelux veiem que els neerlandesos (i en concret els d’Amsterdam) concentren la major part de les visites. A més es poden distingir dos enfocaments: per una banda aquell que potencia el coneixement d’una persona en concret, com passa amb el Museu Van Gogh o la casa-museu d’Anna Frank; per altra banda, els museus que recullen diferents artistes i èpoques però que emfatitzen una en concret. En aquest últim cas trobem el Rijksmuseum i la seva excel·lent col·lecció d’art barroc holandès, de l’anomenat Segle d’Or. Hi destaquen també museus naturals i d’història i militars, o l’exemple de l’Open Air Museum d’Arnhem, on es reprodueixen cases típiques i paisatges neerlandesos. La taula següent mostra els 15 museus més visitats del Benelux agafant els 5 primers per Estat. Les dades són del 2011 (últim any amb dades comparables dels tres països):

Museu
Visites/any
Van Gogh Museum, Amsterdam
1.450.000
Anne Frank House, Amsterdam
990.000
Rijksmuseum, Amsterdam
870.000
Hermitage, Amsterdam
630.000
615.085
450.000
BOZAR, Brussel·les
381.388
337.087
319.445
175.878
52.703
50.636
48.254
37.094
25.359
Regió
Benelux
6.432.929
Països Baixos (top 5)
4.390.000
Bèlgica (top 5)
1.828.883
Luxemburg (top 5)
214.046
Font: Eurostat, 2011, p.40 http://ec.europa.eu/eurostat/documents/3930297/5967138/KS-32-10-374-EN.PDF/07591da7-d016-4065-9676-27386f900857?version=1.0


És molt patent la diferència en quant a xifres dels museus d’Amsterdam respecte a la resta. El pes del turisme cultural a la zona motiva l’aparició d’ofertes que connecten els diferents museus. Un exemple és la Museumkaart, una targeta que et permet entrar a més de 400 museus neerlandesos en 31 dies. El seu preu és de 59,90€ per a adults i 32,45€ per a menors d’edat. Aquest descompte es remunta a l’any 1981. No es coneix, però, cap iniciativa similar que englobi els museus de tot el Benelux.


Ara bé, el volum turístic és fruit de la inversió en cultura basada en el model cultural que cada país ha seguit. Repassem per tant les polítiques i inversions dirigides a aquest sector als diferents estats del Benelux.

Als Països Baixos la política cultural es basa en la premisa d’una certa distància en la intervenció per part de l’Estat en la promoció de l’art. Històricament, aquest ha sigut el moderador de les activitats culturals promogudes per fundacions de caràcter privat. Malgrat això, en els últims anys l’administració ha sigut el principal inversor en cultura. A partir de 1918, el Ministeri d’Educació, Art i Ciència ha desenvolupat unes polítiques culturals inèdites en quant al grau d’intervencionisme. Podem dir que tradicionalment els diferents grups culturals que composen la població neerlandesa (protestants, catòlics, liberals, socialistes...) van expressar la seva ideologia a partir de les seves pròpies vies (privades), com poden ser publicacions. La voluntat de l’Estat durant tota la segona meitat del segle XX ha estat englobar les diferents sensibilitats i potenciar nous mitjans, com el cinema. És a partir de les dècades de 1960 i 1970 quan el govern deixa de banda el contingut ideològic de les diferents sensibilitats i aposta per la qualitat com a criteri principal per a realitzar subvencions. Una mesura important és l’augment del pes dels municipis en la gestió cultural a nivell local.


L’estancament econòmic de les últimes dècades del segle passat va exigir a les institucions culturals la recerca de nous fonts de finançament (molts d’ells a títol privat), per tal de reduir la dependència respecte les subvencions. L’acte de ‘moderació’ de l’Estat en aquest moment va ser promoure serveis culturals per la gent jove i per les minories ètniques. La política cultural ha patit recentment fortes retallades, com a conseqüència de la crisi de 2008, malgrat el missatge per al període 2017-2020 és de noves inversions per part de l’Estat. El pressupost cultural s’ha vist retallat als últims anys en un 20%, sobretot en espectacles. A més, s’ha incrementat l’iva de les entrades i els productes culturals un 15%, amb una baixada en les subvencions a joves artistes (Consell d’Europa, 2011).



Actualment el govern central subvenciona directament 48 museus, la majoria en base als beneficis que produeixen. Ara bé, aquests diners venen en molts casos a partir de les pròpies activitats que les fundacions realitzen. El Museu Van Gogh, per exemple, va generar el 70% dels beneficis de 2012 a partir de la venta d’entrades, el patrocini, les donacions privades i les activitats comercials (Cultural Policies).


Video promocional de l’Exposició Van Gogh at work (2013)


A Bèlgica les institucions culturals amb més història, com el Museu de Belles Arts, el d’Art i Historia o l’Òpera són anteriors a la creació de l’Estat federal el 1830. Això és degut novament a que van ser impulsades per regions concretes com Flandes o Valònia, i complien per tant amb les aspiracions culturals de les nacions (si les definim com a tal, al menys en l’àmbit cultural) que avui dia composen l’Estat belga. Cal destacar que és a partir del fi de la Segona Guerra Mundial quan Bèlgica democratitza les institucions alhora que incrementa les subvencions. El model subsidiari és el preferent tot i que existeixen, com als Països Baixos, nombroses fundacions de tipus privat. I és que novament trobem una idea de model cultural basat en la distància de l’administració respecte la organització del teixit cultural. Aquest model busca al segle XX el punt mitjà entre la intervenció total pròpia dels països comunistes i el liberalisme i mercat propi dels Estats Units.


A Bèlgica, la gestió governamental de la cultura es divideix en quatre actors des de la dècada de 1970: l’estat federal i les tres comunitats culturals (els flamencs, els francòfons i els germanòfons). Aquest és un exemple de sistema descentralitzat. El Pacte Cultural de 1973 inclou polítiques per protegir les minories i reforça el paper mediador del govern federal. En l’actualitat els municipis demanen més competències a les diferents comunitats amb l’objectiu d’adaptar les polítiques a les necessitats pròpies (tenint en compte que la diversitat cultural de cada ciutat és diferent a les altres).
El finançament descentralitzat permet a la comunitat flamenca, per exemple, destinar les subvencions de forma directa a més de 250 organitzacions artístiques. Parlem d’un pressupost invertit que oscil·là entre els 220 i 229 milions d’euros entre els anys 2006 i 2009. Aquestes subvencions, que suposen el 20% dels beneficis d’aquestes institucions, són crucials per a que puguin buscar altres mètodes de finançament extra que acaben suposant el 40% dels beneficis anuals. Veiem per tant com el finançament públic serveix com a base d’un gruix que prové d’inversió privada.

Com ja hem vist, la informació en matèria cultural de Bèlgica i els Països Baixos és ben extensa i detallada. La nostra sorpresa ha estat en buscar la de Luxemburg, pràcticament nul·la. No apareix al portal online www.culturepolicies.net  (que hem fet servir per als altres dos estats). Curiosament, fent la recerca i al posar la lletra “l” hi hem trobat el microestat de Liechtenstein però no el Gran Ducat... És també decepcionant que en fer la cerca per Benelux, només aparegui relacionada amb els Països Baixos i Bèlgica... A la pàgina principal de notícies n’hi ha una que diu que estan preparant les primeres polítiques culturals per a Bòsnia i Hercegovina, Luxemburg i Bielorússia.

Ens ha sorprès molt que un país econòmicament tan ric, amb el PIB per càpita ocupant les primeres places del rànking mundial no es preocupi gens de la cultura (o si més no a nivell online, fomentant la “transparència” que aquests dies està “de moda” i a publicar-ho).



Font: Lloc web oficial de la Grande Région http://www.granderegion.net/fr/grande-region/index.html









Així mateix, hem observat que Luxemburg no té programes culturals importants a nivell nacional: a la pàgina oficial del govern (www.luxembourg.public.lu que també hem utilitzat en nombroses ocasions) el link sobre cultura està ben enllaçat però és buit de contingut. Això sí, hi ha espai per al nivell regional (que en aquest cas és el que més ens interessa). Es fa molta difusió de la Grande Région que aglutina les regions de Saar - Lor - Lux – Rhénanie,  Palatinat – Wallonie, la Communauté française et germanophone de Belgique, situades entre els rius Rhin, Moselle, Sarre i Meuse i té una superfície total de 65.401 km².

A l’any 1995, Luxemburg va ser capital europea de Cultura. El 2007 va ser la primera vegada que una capital –la del Gran Ducat de nou- i una regió unida amb diverses associacions també va ser denominada Capital Europea de Cultura. Això va donar un gran impuls a les organitzacions que hi formaven part i se’n van constituir de noves. De totes maneres, donant un cop d’ull a la pàgina online veiem que els objectius es centren més en el desenvolupament econòmic i en la millora de l’atur (temes fonamentals, evidentment) a l’apartat de “Coopération politique interrégionale”. Pel que fa a tasques socials i de cultura, estan posades a “Autres coopérations interrégionales”. Aquests “altres” són la cooperació cultural transfronterera i els contactes llatins i germanòfils. Així mateix, hi ha informació geogràfica, sobre música, museus, parcs naturals, igualtat de gèneres, educació, etc. És també significatiu els nombrosos enllaços que es presenten: per exemple per a totes les regions hi ha estadístiques. El que es dóna de Luxemburg, amb l’STATEC, no hi ha res. Com a “projecte multidisciplinar” i didàctic és un calendari cultural per als infants, que està en francès i alemany.
Una de les associacions que depèn de la Grande Région és “L’association des musées de la Grande Région”, creada com a “agrupació informal” el 1999. L’objectiu és “federar i promoure” els museus de la regió a nivell europeu. Els projectes de l’any 2012, per sorpresa nostra, estan en blanc de nou (http://www.amgr.eu/fr/projets%202012).

En un estudi transversal i comparatiu de diferents estats europeus, promogut pel Consell Europeu i celebrat a Estrasburg el 2001, hi trobem un “national report” sobre Luxemburg. En ell, la coalició de govern de 1999 havia arribat a un consens, tenint en compte la situació multicultural del país: “Culture is a key factor in any society, embracing both the arts and literature, lifestyles, basic human rights, value systems, the ability to reflect on oneself, and acceptance of difference. Cultural activities can also provide an example of learning about life and can become a bulwark against all kinds of fanaticism. Being convinced that Luxembourgers derive their cultural and material wealth from their ability to experience in unity the diversity of their own culture and that of other nations, the Government will take the steps necessary for the multicultural society to guarantee the cultural identity of each of its inhabitants.”  

Per acabar, ens ha semblat interessant fixar-nos en el Benelux. Hem trobat la “Benelux association for the Study of Art, culture and environment” (BASCE), que de moment encapçala la Universitat de Leiden, als Països Baixos. Un dels conceptes més destacats i nous és el de l’”Ecocriticism”: es tracta d’un moviment revisionista nascut als Estats Units als anys 90 i ara figura en els currículums de la majoria d’universitats del Benelux. El terme interdisciplinar inclou diferents àrees “humanístiques” com l’art, la geografia social, el post colonialisme, etc. De manera resumida, es tracta de mirar com els textos literaris han evocat qüestions mediambientals. Tot i això, hi ha una gran majoria de crítics que el consideren un “tema addicional”.

Veiem ara el pes de la cultura en termes estrictament econòmics, amb les dades de la despesa pública en “Culture, Recreation and Religion” de l’any 2013, el percentatge que suposa respecte el total de la inversió i els euros destinats per habitant. Si la mitjana de la Unió Europea en inversió en aquest sector és del 2,2%, els tres estats del Benelux superen aquesta taxa: Països Baixos hi destina un 3,4%, Luxemburg un 2,6% i Bèlgica un 2,4%. No es tracta d’un àrea que rebi grans inversions en cap país de la unió, per la qual cosa el finançament en molts casos, i com hem explicat, es fonamenta en la combinació de subvencions públiques i l’aportació d’inversors privats. Una bona dada per analitzar les aportacions de l’Estat (ja que apel·la directament a l’individu) són els euros destinats per habitant a aquest sector:
Font: Eurostat, 2013, p. 5
El pressupost de Luxemburg és el més ‘generós’ en aquest sentit en l’àmbit cultural, ja que pràcticament triplica la mitjana europea (ara bé, el percentatge neerlandès és superior al luxemburguès). Països Baixos i Bèlgica no es queden enrere, amb despeses que superen els 600 i 400 euros respectivament. Ara bé, cal recordar els percentatges per tal de sostenir la crítica a un país com Luxemburg, que encara podría destinar molt més per habitant. De les potències econòmiques de la UE, només França supera la mitjana. Ara bé, el model francès és centralitzat i suposa una presència molt més forta de l’Estat en la política cultural. Al Benelux, com hem vist, l’administració serveix de subsidiari d’una forma parcial, com a part d’un model on hi predomina la iniciativa privada, però aquesta ajuda és fins i tot superior a la d’aquells països on el sistema és més intervencionista.

La tesi La gestión de museos de Luz María Gilabert explica com la gestió dels museus a Europa havia estat tradicionalment pública, a diferencia de la privatització americana. Actualment, però, ens aproximem al model americà amb “noves fórmules privades i semiprivades en la gestió de museus de l’administració pública”. Aquestes fórmules a nivell museístic són presents també a la resta d’elements de l’entramat cultural dels països. En el cas del Benelux trobem des de fa dècades un sistema mixt reeixit. Novament, el Benelux es presenta com un referent al model cap al qual s’encamina Europa (amb els pros i contres que té, com explica Gilabert).

2. Memòria històrica
El Benelux ha sigut històricament l’escenari de gran part de les guerres europees, i trobem que hi ha un bon conjunt de museus, monuments i altres centres culturals on la memòria històrica d’aquests fets és la protagonista. El missatge d’aquest patrimoni cultural és d’enfortiment de la identitat nacional i proposa la recerca d’explicació per a les atrocitats comeses (pels enemics). Analitzem a tall d’exemple alguns dels principals museus dedicats a les guerres.
Un fet important en la generació d’una identitat belga és la lluita contra l’Imperi francès de Napoleó a la mítica Batalla de Waterloo. A l’actual ciutat, hi trobem una xarxa de serveis relacionats amb el tema: el museu de cera, el tour pel camp de batalla, el museu de Wellington i la granja que Napoleó va fer servir com a quarter general. Parlem per tant d’un municipi de 30.000 habitants que ha fet de l’esdeveniment de 1815 una manera de viure del sector turístic, amb actes com la recreació de la batalla el juny de 2015.
La Primera Guerra Mundial també ha deixat una forta impremta en l’imaginari de la regió. Aquí trobem el cas d’Ypres, ciutat destruïda durant el conflicte com a conseqüència de les quatre batalles que van tenir lloc allà. Actualment el Museu In Flanders Fields recull la història de la reconstrucció de la ciutat durant tot el segle XX. L’any 1919, els governs britànic i belga van acordar deixar una ‘zona de silenci’ a la part més destruïda: el mercat de la tela, el campanar i la catedral. Els locals, però, es van mobilitzar en contra de la proposta i van aconseguir que els britànics construïssin la Menin Gate en memòria, no ja de la població local, sinó bàsicament dels soldats britànics morts. Des de llavors és per tant un lloc de peregrinatge per als seus descendents britànics (i d’altres països de la Commonwealth).
Un cas molt semblant trobem a Bastogne, també a Bèlgica, on el Museu de la Guerra relata les experiències dels americans que van lluitar contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial. Es tracta d’un museu local però amb moltes reminiscències nord-americanes. Prova d’això és l’actual exposició From Texas to Bastogne.
Amb el tema de la ocupació nazi, que va patir de ple el Benelux, arribem al punt més calent en quant a la memòria històrica. Luxemburg i la part germanòfona de Bèlgica van passar a ser part del Reich, i la resta del territori va estar gestionat pels anomenats Comissariats, estats satèl·lits de Berlin gestionats per líders nazis locals, com Anton Mussert als Països Baixos, i membres del NSDAP.
El record del col·laboracionisme continua sent més freqüentment a pàgines web d’estudiosos aficionats que a les institucions oficials. Així sabem que a la branca neerlandesa de les SS hi va haver uns 15.000 soldats. A més, 50.000 holandesos van ser perseguits pel seu col·laboracionisme després de la guerra.
Tot i que el col·laboracionisme no va adoptar, per raons temporals, una forma dictatorial tan patent com a altres països (com Croàcia i Hongria), el tema continua sent motiu de polèmica a la política actual. A Luxemburg hem vist un exercici de reconeixement actual, en un procés lent que creix gràcies a una nova historiografia més crítica amb el mite de la resistència.
Pel que fa els equipaments culturals, als Països Baixos trobem exemples de museus que combinen material nazi i aliat, com el Overloon War Museum (aquest es centra en la Operació Market Garden que alliberà el país). Cal destacar la gran interacció que permeten les webs d’aquests museus i el relat audiovisual generat, ja que és un exemple d’actualització del tractament històric d’un fet. A part d’Overloon, un exemple d’això últim i d’integració de noves narratives és el Verzetsmuseum, el Museu de la Resistència a Amsterdam, que presenta a l’internauta la ocupació nazi des de diverses perspectives (adaptar-se, participar o resistir).

Un altre fet històric portat a la narrativa museística al Benelux és el colonialisme. Mentre als Països Baixos es reforça el missatge positiu d’un imperialisme econòmic profitós per la metròpoli i exemplar per la resta de potències, a Bèlgica existeix una forta crítica a les polítiques esclavistes portades a terma al centre d’Àfrica. D’aquesta manera, hem observat que els museus colonials de la primera meitat del segle XX han evolucionat cap a centres etnogràfics i d’història natural, on la representació de les poblacions nadiues africanes han guanyat pes sobre el discurs imperialista tradicional. L’africanisme, com a corrent artístic relacionat amb la vanguàrdia europea de principis del XX, és un dels elements mostrats per tal de remarcar un tipus de relació més ètica entre metròpoli i colònia. Un exemple d’institució d’aquest tipus és el Royal Museum for Central Africa o Africa Museum a Tervuren, Bèlgica.

3. Cultura aplicada al multilingüisme
Un tema de rigorosa actualitat en molts països en què conviuen dues o més llengües crea un intens debat en tots els àmbits. Lògicament al Benelux on a Bèlgica hi ha tres regions ben diferenciades: més de la meitat són flamencs i parlen neerlandès; després francès a la capital Brussel·les i la Balònia (al sud); i els germanòfils; o per altra banda a Luxemburg on hi conviuen tres llengües oficials unides a les que parlen la gran quantitat d’immigrants arribats al país.
Al Gran Ducat la utilització de les llengües no es troba pas dins la Constitució però sí en una llei de 1984. Amb la reforma constitucional de 2008 l’article 29 preveu que “la llei regularà l’ús de les llengües en matèria administrativa i judicial”. Així mateix, l’article número 1 de la llei de 1984 sobre el règim de les llengües: “El luxemburguès és la llengua nacional dels luxemburguesos”. A nivell jurídic, no obstant, no hi ha cap idioma oficial tot i que el francès segons l’article segon és la llengua de la legislació escrita. També és la llengua de les escoles secundàries. Tot i no ser reconegudes a nivell jurídic, a la pràctica el ducat compta amb tres llengües “oficials”. Al Parlament i altres Cambres, així com a l’administració judicial, els diputats parlen en luxemburguès i en francès.
Pel que fa a l’educació, a preescolar s’ensenya la llengua de Luxemburg. En canvi, a primària, el luxemburguès es tracta com a idioma “auxiliar” i l’alfabetització és en alemany. A segon i tercer es comença amb el francès tot i que l’alemany no s’atura. De manera general, gairebé la meitat del temps es reserva a l’aprenentatge de les llengües.
Pel que ateny al lycés de secundària, el luxemburguès només es fa un cop per setmana i als primers anys i l’alemany predomina en la majoria de matèries. Després s’inclou l’anglès i es pot escollir entre llatí, espanyol o italià (a 5è, un 4t idioma “viu” es pot incloure: italià, espanyol o portuguès). Per acabar, la Universitat de Luxemburg (la única, creada el 2003), dins dels principis fonamentals hi figura “el caràcter multilingüe del seu ensenyament” i, promou l’intercanvi amb altres països veïns.
Després d’aquesta llarga introducció de caràcter teòric, però que ens sembla important, hem volgut centrar-nos en la immigració i l’aprenentatge de les llengües d’aquests nouvinguts.
Al segle XIX, la immigració massiva de ciutadans belgues no suposava lògicament un problema. Actualment, sí. Les famílies creuen en el “caràcter immobilista” del sistema educatiu i el gran problema de conèixer l’alemany i com conciliar la llengua parlada a casa. Sobretot és un a qüestió complicada pels immigrants originaris de països amb llengües romàniques que són ben diferents del luxemburguès i l’alemany. Aquest problema “estatal” i que no només afecta a uns “pocs” va ser tractat pel Consell econòmic i social des de 1989 en què es tractà la necessitat d’adaptar l’escola per tenir en compte els problemes econòmics d’aquestes famílies. Sembla, però, que aquest dilema anirà a pitjor, ja que les solucions a nivell pràctic triguen molt a arribar.
Moltes escoles privades permeten l’ensenyança de les llengües maternes dels immigrants, però lligat amb el què hem comentat abans, no es poden permetre les elevades taxes que imposen (menys d’un 10% hi poden accedir).
Pel que fa a la formació dels mestres, que depèn de l’Estat, tenen l’obligació de conèixer les tres llengües oficials. Com avançàvem a la introducció, Bèlgica compta amb tres regions geogràfiques diferenciades i la capital. De fet es parla de quatre regions a nivell lingüístic. Al mapa que adjuntem, es veu clarament:
Aquesta pàgina –Index par politique linguistique- està actualitzada des del gener de 2016 i explora diversos temes lingüístics. Si ens posem en “mode curiós”, veurem que hi ha moltes regions del món i a nivell de la península Ibèrica, veiem que totes les comunitats autònomes, inclòs el País Valencià, estan perfectament estipulades. Pel que fa al País basc també, però no hi ha cap informació sobre el gallec i el català (tot i que sí hi apareix l’enllaç). Estem en procés, però queda molta feina per fer en matèria lingüística…

Des de la pàgina oficial del govern de Luxemburg que hem citat en nombroses ocasions per a confeccionar aquest blog, i ens ha estat molt útil normalment, però ens ha sorprès que al buscar que en tot i haver una pàgina de cultura i que se subdivideixi en apartats sobre literatura, teatre, música o cinema... Al fer click a “multicultural society” passa directament a la informació de “population”, no sobre programes culturals...

Així mateix, en un tema que no es pot evitar com el multilingüisme, Luxemburg es considera un símbol com a “terre de racontre” entre la cultura romana i germànica (entre francès i alemany) i altres cultures que vénen. El luxemburguès és una llengua que “reforça i enriqueix” el territori però cal evitar que se submergeixin les llengües pròpies dels “indigènes”.


Fonts:

Pàgina web creada per la Universitat holandesa de Leiden del departatment d’Humanitats i explicant què és “BASCE”, 2014 http://www.hum.leiden.edu/lucas/basce/about/what-is-basce.html Darrera visita: 13-03-2016
PDF: KIRPS, Josée and REITZ, Jean: “National Report Luxembourg”, Transversal Study, Cultural policy and Cultural diversity; Strasbourg: Cultural Policy and Action Department Directorate General IV - Education, Culture and Heritage, Youth and Sport, 2001.  (pàg. 18) https://www.coe.int/t/dg4/cultureheritage/culture/Completed/Diversity/CCCULT_2001_6_EN.PDF Darrera visita: 13-03-2016
Depenent del Ministeri d’Afers estrangers i europeus (MAE) i informació donada per part de la Représentation permanente de Luxembourg auprès du Conseil de l’Europe à Strasbourg: “La situation linguistique”, 2016
Lloc oficial del govern de Luxemburg: “Le Grand-Duché se présente: Culture”, 2015
Web del Consell d’Europa sobre el model cultural neerlandès. http://www.culturalpolicies.net/web/netherlands.php
Web del Consell d’Europa sobre el model cultural belga. http://www.culturalpolicies.net/web/belgium.php

"Cultural statistics" (Eurostat)
http://ec.europa.eu/eurostat/documents/3930297/5967138/KS-32-10-374-EN.PDF/07591da7-d016-4065-9676-27386f900857?version=1.0

Pressupost europeu governamental a la UE per a l'any 2014 (document proporcionat per Eurostat)
Portal amb l’oferta museística al Benelux http://www.discoverbenelux.com/category/travel/museums/
Patrimonio, Cultura y Derecho. Número 19, 2015. Madrid: Asociación Hispania Nostra. http://www.fundacioneutherpe.com/2016/PatrimonioCulturalyDerecho.pdf
Gilabert, Luz María. La gestión de museos: análisis de las políticas museísticas en la península ibérica. Universidad de Murcia, 2011. pp. 253-258. http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/77896/TLMGG.pdf?sequence=1